miércoles, 27 de abril de 2011

ULLS CLUCS

 
Des de la finestra vaig veure com pujava per la vora del camí. El pes feixuc del temps que no s’oblida l’havia tornat un home esquerp, segons deien. No vaig creuar ni una sola paraula amb aquell vell que veia cada dia a la mateixa hora, amb el mateix caminar esmorteït del que li queden poques coses per perseguir. Els somnis del passat transformats en escorça que es converteix en un mur impossible d’esquinçar. Uns ulls vuits. El vaig veure creuar i parar davant del bedoll infinitat de vegades. Mirava l’escorça tan de prop que per un moment vaig pensar que repenjaria la cara per a deixar-la impresa sobre aquella pell de suro que podria ser la seva.
L’endemà, a l’hora de sempre, vaig recolzar-me davant la finestra i vaig esperar a veure’l pujar. Començava a fer-se fosc i no va aparèixer. Vaig apropar-me sota una pluja intermitent fins l’arbre que dia a dia havia estat la seva parada obligada. Fou llavors quan vaig veure que en aquella escorça hi havia mig esborrada com pel transcurs del temps, de la pluja i el sol, un nom escrit. Vaig passar els dits de la mateixa manera que durant setmanes havia vist fer a l’home dels ulls que no veien. M’estava acomiadant, sense saber-ho, d’un home que mai vaig conèixer però que durant tot l’hivern havia estat el meu únic company. 
Vaig tancar la porta i deixar la clau sota l’estora. Un últim cop d’ull a unes branques que semblaven embolicar-se buscant en si mateixes el seu propi consol. Va ser  llavors quan em va semblar sentir un adéu només interromput pel ronroneig d’un vent que, finalment, tot s’ho endú.
------------------------------------------------------------------
Desde la ventana vi como subía por el borde del camino. El peso pesado del tiempo que no se olvida lo había vuelto un hombre tosco, según decían. No crucé ni una sola palabra con aquel viejo que veía cada día a la misma hora, con el mismo andar amortiguado de al que le quedan pocas cosas por perseguir. Los sueños del pasado transformados en corteza que se convierte en un muro imposible de rasgar. Unos ojos vacios. Le vi cruzar y parar ante el abedul infinidad a veces. Miraba la corteza tan de cerca que, por un momento, pensé que  apoyaría la cara para dejarla impresa sobre aquella piel de corcho que podría ser la suya.

Al día siguiente, a la hora de siempre, me apoyé en la ventana y esperé para verle subir. Empezaba a hacerse oscuro y no apareció. Me acerqué bajo una lluvia intermitente hasta el árbol que día a día había sido su parada obligada. Fue entonces cuando vi que, en aquella corteza, había medio borrada cómo por el transcurso del tiempo, de la lluvia y el sol, un nombre escrito. Pasé los dedos del mismo modo que durante semanas había visto hacerlo al hombre de los ojos que no veían. Me estaba despidiendo, sin saberlo, de un hombre al que nunca conocí pero que durante todo el invierno había sido mi único compañero.

Cerré la puerta y dejé la llave bajo la estera. Un último vistazo a unas ramas que parecían envolverse buscando en sí mismas su propio consuelo. Fue entonces cuando me pareció oir un adiós sólo interrumpido por el ronroneo de un viento que, finalmente, todo se lo lleva.

© Fotografía Carlos Luria
 

9 comentarios:

  1. Hay viejos rarillos, aún.
    Yo, por ejemplo, estoy haciendo un módulo de vigilar obras, gratuito, en el ayuntamiento.
    Ya soy viejito.
    Por otro lado me gustan mucho las cuarentonas.
    Lo del árbol, aún no. Todavía.

    ResponderEliminar
  2. A mi también me gustan mucho las cuarentonas. Besos y a la obra con casco ;-)

    ResponderEliminar
  3. M'ha agradat moltíssim el text en català.
    ;)

    ResponderEliminar
  4. Sí, a mi també m'agrada més. Potser diu més coses, és curiós.

    ResponderEliminar
  5. Molt, molt bo: als humans se'ns enreden els records, i als arbres les branques.
    I diu el fotògraf que és veritat, que en català queda infinitament millor, però que tampoc sap perquè.
    :)

    ResponderEliminar
  6. Es que el fotògraf és molt fotògraf ;-)
    I és veritat, en català sona molt millor, ¿per què deu ser?
    Haig de dir que ahir a les dues de la matinada el Ramon Ignaci em va fer una suggerència que crec ha millorat molt el texte :)

    ResponderEliminar
  7. Si aguaites a les vides alienes corres el risc de fer-les part de la teua pròpia vida, bé siga com a observador o, en un moment donat, com a interferència, com a element torbador. Per a moltes persones, açò és una constant vital (el viure la vida dels altres), encara que el resultat sol ser insatisfactori i amb unes connotacions prou més sòrdides que en el cas que ens ocupa, on bellesa i tristesa van de la mà. Ací es tracta més aïna d’un acompanyament, d’un estar ací, fins al final.


    Si te asomas a las vidas ajenas corres el riesgo de hacerlas parte de tu propia vida, ya sea como observador o, en un momento dado, como interferencia, como elemento turbador. Para muchas personas, esto es una constante vital (el vivir la vida de los demás), aunque el resultado suele ser insatisfactorio y con unas connotaciones bastante más sórdidas que en el caso que nos ocupa, donde belleza y tristeza van de la mano. Aquí se trata más bien de un acompañamiento, de un estar ahí, hasta el final.

    ;)

    ResponderEliminar