ULLS CLUCS
Des de la finestra vaig veure com pujava per la vora del camí. El pes feixuc del temps que no s’oblida l’havia tornat un home esquerp, segons deien. No vaig creuar ni una sola paraula amb aquell vell que veia cada dia a la mateixa hora, amb el mateix caminar esmorteït del que li queden poques coses per perseguir. Els somnis del passat transformats en escorça que es converteix en un mur impossible d’esquinçar. Uns ulls vuits. El vaig veure creuar i parar davant del bedoll infinitat de vegades. Mirava l’escorça tan de prop que per un moment vaig pensar que repenjaria la cara per a deixar-la impresa sobre aquella pell de suro que podria ser la seva. L’endemà, a l’hora de sempre, vaig recolzar-me davant la finestra i vaig esperar a veure’l pujar. Començava a fer-se fosc i no va aparèixer. Vaig apropar-me sota una pluja intermitent fins l’arbre que dia a dia havia estat la seva parada obligada. Fou llavors quan vaig veure que en aquella escorça hi havia mig esborrada com pel ...