lunes, 26 de julio de 2010

LLISCANT

 
No em reconec. Ho diu mentre recull les seves coses i les col•loca a la bossa. Una llàgrima s’esquitlla galta avall i només puc seure i escoltar. Em diu que no pot pensar en el que sent, en el que li passa. Viu en un permanent estat d’espera que la desespera. Deturar-se en cada detall pot ser equívoc i ho sap. Oblida la racionalitat i perd els punts cardinals. Però la necessita per entendre el que passa al seu voltant, per interpretar els gestos, per saber el que s’amaga darrera de cada esglai, de cada moviment que es desdibuixa a cada segon que passa, es converteix en ferotge. Intueix que ja no decideix res. El pensament se li trasbalsa mentre ell llisca com si tingués les mans humides.