"En la melangia, en la fúria, en la impotència de fer que el temps viscut pugui tornar, que la seva carn enyorada pugui estar prop de la meva, que tot el silenci de la nit no sigui capaç de vèncer el que serà, a partir d'ara, el meu silènci d'amor. Quina broma!. Tot un estiu d'amor, desemboca en una tardor grisa i eixorca en què l'amor s'ha convertit en un joc d'assassins. I jo, la víctima, em faig botxí de mi mateix, no pas sense una mena de plaer molt dolç i, ensems, tristroi. Tu m'ho retrauras però no en presumeixo. És la última oportunitat que em queda que em resta abans d'integrar-me en la gran falòrnia del mon."
Comente hui aquesta entrada perquè l'has ressenyada al Facebook, ja què és impossible abastar la immensitat dels continguts dels teus "polsos i impulsos". La meua hecatombe amb el Terenci Moix es va produir amb "Mujercísimas", però aquest fragment fa possible la meua reconciliació amb ell. Continue aprenent de tu.
ResponderEliminarLes millors coses gairebé sempre estan amagades. En Terenci era un geni, tenia coses genials de veritat.
ResponderEliminar