De vegades les coses no són tan sencilles com poden semblar. En la nostra vida hi ha tot un ventall d’etapes per les que creiem que estem programats i que es sucediran una darrera de l’altra sense entrebancs.
Naixem, creixem, ens enamorem, fem parella i pel general, arriba el desitg d’augmentar la família. I és aquí on una parella mai pensa, a priori, que no podrà tenir de fills i que, en conseqüència, els desitjos d’ampliar la familia, que ja forma amb la seva parella, es veuran frustrats al menys inicialment.
La vida és capritxosa i el que sembla un fet natural de vegades és converteix en un imposible d’assolir.
Tenir un fill biológic és aquet fet natural que moltes vegades no arriba. Però, com dic, la vida és capritxosa i després de molts ensurts, moltes reflexions i una important unió de la parella, la voluntat de fer familia pot arribar a ser encara més forta.
I és en aquest precís moment, quan en molts casos, comença la gestació d’un fill que neix, no de la panxa de la mare, sino del cap i el cor dels dos membres de la parella. Aquest fill del cor arribarà mitjançant una adopció. L’adopció és una manera més de fer família.
Avuí en día, és molt habitual veure diferents models familiars, i n’hi ha de molt especials. Dins d’aquest últim grup jo incloc a les families adoptants.
Els procesos d’adopció són llargs, desgastants i molt frustrants, peró aquest procés es viu només com una part de la “gestació” que portarà fins el fill desitjat.Viure una adopción, des del punt de vista dels futurs pares, és viure en una continua muntanya d’emocions, sentiments i continuus estats d’espera sense notícies.
En els últims anys s’ha incrementat les adopcions internacionals front les adopcions nacionals. Els motius poden ser diversos, el primer els temps d’espera. Fins fa poc temps les procesos d’adopció internacional no superaven els dos anys de tramitació, mentre que en una adopció nacional el tràmit es demorava fins a sis o set anys, en el milor dels casos. El fet que s’hagi normalitzat el fet adoptiu i que s’hagi deixat de veure com un tabú social, ha fet que moltes persones optin per la via adoptiva a l’hora de formar les seves fam¡lies. Un altre motiu, és la perdua de la por a les diferències racials que, fins fa relativament poc, es veien com un fet diferenciador en negatiu.
Per últim dir, que el que és el més importat en les adopcions és que en aquestes sempre conflueixen dues necesitats, la d’uns adults que volen ser pares i la d’uns nens que els necesiten per a creixer en el caliu d’una família que els proporcioni una infancia com tot nen es mereix, i una sola voluntad, la dels pares, de que el seu fill del cor arribi el més aviat posible. I tant se val que sigui de la Xina, de Romania o de l’Etiopia.
Gràcies per fer difusió d'un assumpte tan i tan desconegut per la majoria de la gent. Vull dir que, en el meu cas concret, la decisió de fer una adopció internacional, sense triar a priori cap país (tant se val) no va ésser molt meditada, ja que des d'un principi varem desestimar l'adopció nacional pel tema de l'adopció plena, que a Espanya no és efectiva immediatament, i no volíem córrer el risc que ens pogueren treure el nen o la nena en favor d'un pare drogoaddicte o que el dugueren a viure amb sa mare a la presó. L'espera, hui dia, quasi és equivalent, així que el país triat no és garantia d'un temps d'espera més curt. El més lamentable del tema és que un munt de xiquets i un munt de pares tarden anys i panys a trobar-se per culpa de la burocràcia, i que xiquets i xiquetes que podrien gaudir d'una llar confortable, d'una família que els estime i d'una educació com cal, s'estiguen fent majors als orfenats, perden oportunitats, perquè quasi ningú no els vol, els xiquets i xiquetes majors.
ResponderEliminar